sábado, 29 de septiembre de 2012

Nos vamos, nos olvidan...


Todos los días durante tres horas tengo la ayuda de un cuidador. Cuida de mi higiene y además me realiza ejercicios en mis miembros paralizados. Durante este tiempo y como si fuesemos telediarios nos intercambiamos todo tipo de noticias, económicas, políticas que desgraciadamente hoy en día no son nada optimistas, no pudiendo faltar los temas deportivos y de sociedad.

Uno de sus comentarios fue que había muerto Amstrong, el primer hombre que había llegado a la luna, pidiendo que sus cenizas fueran esparcidas en el mar. No me cabe duda que este hombre será recordado toda la vida al igual que muchos otros, cada uno de ellos por un hecho relevante, al igual que Homero es recordado por su libro La Ilíada, Miguel de Cervantes por Don Quijote, el Dr. Fleming por su descubrimiento de la penicilina salvando a millones de personas. La lista sería interminable, todos han sido merecedores por hechos importantes. Nada queda de ellos, sólo el recuerdo.

Me viene a la mente cuantos miles de millones de personas desde la creación del hombre han pasado por esta vida sin que nadie se acuerde de ellos, tan solo la família, los amigos de su generación quizás también la segunda y muy pocos la tercera. Nada queda de ellos como si nunca hubieses vivido con sus alegrías y sus desgracias.

Yo no he destacado en nada, me he limitado como todo ser humano a crecer, trabajar, formar una família y procurar ser feliz y hacer feliz a los míos.

Aunque nada tengo de importante para ser recordado si me gustaría que a través de los años, cientos, miles se me encuentre y se me recuerde. Quiero pensar que este blog, mi ELA y yo, cuyo contenido gracias a la informática esté navegando en el espacio durante siglos. Con la esperanza que algunos internautas a través de los siglos puedan encontrar mi blog, conociendo mis pensamientos, mis reflexiones y mis escritos, seguramente los veran del todo obsoletos.

También sabrán que he existido siendo un enfermo de ELA, enfermedad hoy en día incurable como tantas otras como el cáncer, quiero mandar un recuerdo para mi prima Montse que está luchando para vencerlo y que todos deseamos que así sea.

Con toda seguridad lo que hoy no tiene solución dentro de los años estas enfermedades no tendrán más importancia de lo que hoy puede ser un simple resfriado, si bien es cierto que desgraciadamente aparecerán otras tan malas como ésta y de difícil curación.

Para mi generación y las venideras es mi deseo aparezcan nuevas personas importantes que sean recordadas por haber descubierto los tratamientos necesarios para curar esta plaga de enfermedades.

Os quiero

2 comentarios:

marta dijo...

Hola Toni, hem dic Marta i mai fins ara havia escrit al teu blog, hem limitava a llegir i entendre com es la ela des del punt de vista del que la pateix.
Nosaltres estem lluitant contra aquesta malaltia des de fa un any i mig aproximadament, el meu pare la pateix i a mi hem crea ràbia i impotencia el no saber si estic fent tot el que ell necessita. Ara mateix esta ingressat en un hospital de Barcelona degut a problemes respiratoris causats per la ela. Vull donar-te molts anima i força, som molts els que estem junts en aquest camí contra la ela i et puc assegurar que si que sereu recordats com dius al teu blog com a grans lluitadors, perque gràcies a gent com tu d'aqui un temps esperem no molt llunya hi haurà una cura.
Anims

Cristina dijo...

Estimat Toni:

Sovint, jo també m’he fet aquesta reflexió: què queda de nosaltres quan deixem aquesta vida, qui ens recordarà i fins quan.

Crec que cal distingir entre d’una banda, com tu comentes, tots aquells personatges cèlebres que seran recordats pels fets, descobriments importants o altres fites aconseguides durant la seva vida i per una altra, estem tota la resta de mortals, els qui passem per la vida “sense destacar en res”. Per cert, aquí he de fer un incís sobre la teva afirmació que cito textualment “Yo no he destacado en nada”, sobre això, padrí meu, hi hauria molt i molt que parlar, ja t’he dit molts cops el què penso sobre la teva grandesa i la teva saviesa, així que no em repetiré ara..., però mira, per un cop, ja em fa il•lusió poder-te dir que no estic d’acord amb tu.... je, je...!!. Be, pel que fa al segon grup, aquells que quan ens morim no sortirem a cap llibre d’història, ni a cap entrada del wikipedia (que no se jo fins quan hi haurà llibres d’història) i que som la immensa majoria, crec que serem recordats en la mesura en que se’ns hagi estimat.

Penso així, perquè si estimes a algú, quan aquesta persona arriba a la fi d’aquesta vida, crec que mai no deixa d’existir, perquè la seva essència, el seu caliu, les emocions, els valors i sentiments que ens ha transmès, que ens ha donat, segueixen vivint en tothom qui l’hagi estimat.

Per desgràcia, acabem de patir una gran pèrdua a la família i està sent molt dur per tots nosaltres. Sentim tristesa i melangia i perquè no reconèixer-ho, també estem íntimament dolguts, per no dir emprenyats, amb el nostre Deu – aquell amb el que creiem cadascú a la nostra particular manera – per haver-nos privat massa aviat de la seva companyia.

Però amb la mateixa intensitat amb la que patim aquesta pena i aquesta melangia, també sentim i sabem que mai no ens deixarà del tot, perquè tot l’amor que en vida ens ha donat, tota la bondat que ha bolcat en tots nosaltres, està tant dins nostre, és tant intensa i tant latent, que sentim que ella continua i continuarà molt viva. Això si, viu dins d’una dimensió diferent, una dimensió que ara per ara, des de la nostre condició de mortals, només podem sentir-la i experimentar-la molt dins nostre, però no sabem, ni podem comprendre-la, ni conceptualitzar-la, probablement ens falta el llenguatge adient per poder-ho fer, però que no puguem verbalitzar-ho, no vol dir que no existeixi. Per mi, allò que sentim, que experimentem, passa per sobre del que es pot o no es pot explicar o comprovar científicament i jo, sento que ella viu.

En fi, estimat padrí, ja veus que avui estic molt “contestona” i per tant, et diré que no estic d’acord amb el títol del teu post: “Nos vamos, nos olvidan...”, perquè ens en anem, si, i no sabem on, però no morim i no se’ns oblida, no almenys, a aquells que es fan estimar tant com tu, i tant com la nostra Montse.

Una abraçada forta pel meu padrí i una altre per tu, Montse, perquè sentim que des d’allà on ets, ben amagadeta: amb la teva discreció de sempre, segueixes transmetent-nos el teu caliu, el teu amor i la teva força. T’ESTIMEM i NO: NO T’OBLIDAREM.

Cristina