viernes, 3 de agosto de 2012

LA MASCARA...


Recuerdo hace días estar sentado en mi sillón con los brazos apoyados en él, las piernas inmóviles pegadas al suelo y con mi eterna máscara que me facilita el poder respirar, pensar y sonreir en todo momento.

De repente veo entrar a mi sobrino de 5 años de edad y a su hermana de unos 3 años de edad, al llegar a mi altura los dos se pararon en seco quedando sorprendidos con la máscara pues es la primera vez que me veían en esta situación. Viendo su sorpresa, les hablé como siempre lo hacía, el niño de repente me dice ¿estás enfermo?, le dije que sí, que tenía dificultades para respirar y esta máscara me facilitaba el aire. Prolongué la conversación con temas propios de su edad, se creó un diálogo. Su hermana que se había situado ligeramente detrás de él avanzó y se situó delante de mi. Había conseguido que me viesen sin esta máscara que había provocado una desconfianza y un distanciamiento.

Una familiar mía con dificultades para expresarse y comunicarse siempre me dice el "nen" (niño en Catalán). Me gusta hacerla reir y también hacerla enfadar, cuya reacción es decirle a mi esposa que de broma me de un cachete, se ríe y de esta forma conseguimos pasarlo bien. Siempre al verme me daba un fuerte abrazo y un beso manifestando de esta forma su alegría. Hace días venía corriendo para darme un abrazo y al verme por primera vez con la máscara se paró y le preguntó a su madre el motivo de verme así. Si bien lo entendió, al sentarse no lo hizo tan cerca como en otras ocasiones, nuestras conversaciones tampoco eran tan fluidas. Al despedirse se acercó a mi, sin embargo no me dió su beso de despedida. La máscara lo había impedido. Así continuó durante algunas visitas. Con el tiempo volví a hacerla reir y enfadarse a la vez, hasta que un día se acercó a mi y me dió su beso de despedida. Se había roto el maleficio, por fin me veía sin la terrible máscara y volvimos a disfrutar de nuestro mutuo cariño.

Que pena que todos los humanos al nacer lo hagamos con nuestra máscara de dos caras, una para joder y la otra para que no nos jodan. Esta máscara nos priva de nuestra verdad, de nuestra sinceridad, que no exista la confianza entre nosotros, todo se transforma en un egoísmo propio sin pensar en los demás.

Que bonito sería quitarnos todos las máscaras y al igual que estos niños y esta chica con dificultades para comunicarse me han aceptado tal como estoy deberíamos encontrar entre todas las personas esta credibilidad que se ha perdido.

Fuera las máscaras.

6 comentarios:

miquel dijo...

Benvolgut amic, "la màscara no enganya, la màscara ressalta". En el teu cas és un enganxall d'humanitat que utilitzes com el millor dels malabaristes a "poder respirar, pensar i somriure en tot moment". Per cobrir la necessitat humana, en poder parlar amb tu mateix, en el segon, que et permet discutir a la vida com si d'una cosa tangible es tractés. I en tercer lloc el somriure que és el millor dels regals que fas per als altres i que ja esperem com una recompensa enriquidora. El "respirador" és el teu aliat. Tu millor amiga aquesta consciència que la utilitzes per enforteix i el tsunami de simpatia que amb que inundes el teu entorn amb el teu sincera i honesta mirada. No perds oportunitat de donar estrebades d'orelles a aquests éssers egoistes que passen per la vida depreciant als altres des, acció que denota el teu coratge social, valor que pocs encara posseeixen.

Maria Rosa dijo...

¡!Como haces fuerte lo debil¡!
¡!Cómo conviertes las mayores debilidades en fortaleza¡!
¡!Cuanto amor estas sembrando¡!

La mascara,como tu la llamas, puesta en tí, es hermosa, tu la haces hermosa, y de alguna manera tenemos que darle las GRACIAS.
Ya la vemos como algo natural, a través de tus palabras, todo lo haces más facil.

ERES GENIAL, tienes una gran fuerza y corage, te lo repito, y lo repitire siempre, siento una admiración tremenda.

Carnen, TU, eres un gran tesoro para ÉL, no hay en el mundo una mujer, mejor que TU.

AMOR INCONDICIONAL, significa dar por el placer de dar, dar la mano, dar sonrisas, dar besos, dar abrazos, sin esperar nunca nada a cambio, esta eres TU, CARMEN.

Un fuerte abrazo para los dos.

Cristina dijo...

Toni,

Com sempre, tens raó. Tots circulem per la vida amb una o varies màscares, poques vegades ens deixem veure com qui realment som, o el que es pitjor: sovint, ens acostumem tant a portar-la, que nosaltres mateixos oblidem que per sota s’hi amaga el nostre veritable jo.

De màscares, n’hi ha de tot tipus: de boniques, com el somriure que regalem als nostres fills quan tenim el cap ple de preocupacions o el cor inundat d’angoixa; d’inevitables: la que ens posem davant de situacions que no ens agraden, que no compartim, però per les que necessariament hem de passar; i de lletges: la de desconfiança, l’altiva, la prepotent, la del desencantat...

Sovint quan vaig a treballar en transport públic, m’entretinc a mirar les cares que fem de bon matí i penso que es una llàstima veure tanta cara trista, malhumorada, a la defensiva, de volta de tot... De fet, hi estem tant acostumats, que el que ens sobta es quan algú ens regala un somriure en obrir-nos una porta, al cedir-nos el pas o al dir-nos bon dia... Quina llàstima, no? De fet, hauríem de llevar-nos amb un somriure d’orella a orella, només pel fet de poder estrenar un nou dia, de veure la claror, de sentir l’aire a la cara, de tenir l’oportunitat d’omplir-lo com vulguem, treballant – que avui en dia no es poca cosa -, amb converses, amb petons als qui estimem, amb un passeig, un bon llibre, una trucada a un amic, una carícia ... I és que, no en sabem de viure. A l’escola, falten les assignatures més importants, les vitals, i en sobren tantes d’altres.... De què serveix aconseguir un cap ple de coneixements i de dades, quan ens falla el més important?: Saber gaudir i valorar el que ens ofereix cada dia la vida.

Pel que fa a la màscara que tu portes, d’entrada ens paralitza i ens sobte a tots: als nens, tal com ens has explicat, però també i fins i tot encara més, tot i que per generositat no ens ho vulguis dir, als adults. Perquè no estem acostumats a la malaltia, perquè no ens hi volem enfrontar, perquè preferim passar-hi de llarg o ignorar-la, fer com si no la veiéssim..., perquè et voldríem veure lliure d’ella. I llavors en veure la nostre reacció, en captar la nostre por, és quan tu, des del darrera de la teva mascareta d’oxigen, amb les teves paraules, ens vas embolcallant, ens omples de caliu, ens acarones i, igual que ho aconsegueixes amb els nens, ens fas oblidar que la portes, perquè la teva empenta, la teva força i energia la fan desaparèixer. Ens ensenyes a conviure-hi amb la normalitat amb la que tots hauríem de saber acceptar que la vida, sovint, encara que no ens agradi, també es malaltia, però que de la malaltia, se’n pot treure molt de positiu, que no es altra cosa que el que tu fas cada dia. Be, tu, i la teva estimada, cadascú en el vostre paper sou, com sempre dic i no em cansaré de repetir..: una continua lliçó de vida.

Una abraçada,

La teva fiola

Jordi dijo...

Estimats Toni i Carme, soc en Jordi Rigola. Fa molt temps que cerco la manera de conectar-me amb vosaltres, fora de les visites que us anem fent , quan venim a Cornellà. Una d'elles, més o menys, ja la vem dur a la pràctica, oi Toni! esgarrapant una estona de temps, on de lo que es tractava era de transitar amb paraules, per la selva inhospita dels teus sentiments actuals, vers la ELA i de com aquesta et fa composar dia rere dia , estrofes noves de vida, per poder seguir endavant i no donar.li el plaer de la claudicació.
Però tot i que potser van esser 20 o 25 minuts de dialeg, deixant de banda tabús i pors , per parlar de la crua realitat, hi ha un fet imponderable per poder-ho repetir i és que, ens manca temps per seguir esgarrapant estones com aquella. Aleshores i sense que serveixi d'excusa per no seguir-ho fent, quan ens veiem, he pensat de ficar-me al vostre blog i participar d'ell.
Com que ja no em queda espai, avui començaré en un comentari a part d'aquest.
Amb el teu permis, Carme, a partir d'ara em dirigiré al Toni , perqué crec que serà més fàcil la interpretació, però sense oblidar per res del món , que tant tu com ell, formeu una part indivisible, en aquesta experiència de vida , per la qual esteu caminant amb aquest pas ferm i decidit, qué és l'orgull de tots els que us estimem.
Fins ara !!!

Jordi Rigola dijo...

Hola de nou parella !!!
Toni no se si t'ho he comentat algún cop, que una de les meves aficions és guardar, aforismes o frases que trobo dels llibres que llegeixo i que pel seu significat o per la seva bellesa, em criden l'atenció. Aleshores la meva participació en el blog, sempre que tu no hi tinguis inconvenient, i aquí et demano sinceritat màxima, serà la de compartir i si vols , posar a debat, una tria d'aquestes frases.
De "L'amic retrobat" d'en Fred Unlman
"APRENDRE A CONVIURE AMB LA MALALTIA, ES ALLIBERARSE D'UNA ESCLAVITUD"
Una frase plena d'esperança a primer cop d'ull. Un individu agafar una malaltia o te un accident, apren a conviure amb el dolor i el sofriment, secüeles, etc... i resulta la manera més hàbil d'encarar la nova vida després de la desgracia. De fet es així. Si no vols seguir sent una persona amargada i resentida , la resta de la teva existencia, no et toca més pebrots que plantar cara a la nova realitat.
Ara deixant de banda l'analisi literari, on vull anar , és , a la part més dura que te que passar aquest individu, i sense oblidar que no totes les malalties son iguals. N'hi ha, que no demanen esforssos extrems.
Acceptació de la nova realitat. Por, pensar, desequilibri emocional, pensar, rabia, pensar, ira, pensar, dolor , pensar,el temps passa massa rapid, pensar, etc, etc,etc,.
Em pregunto. D'on rau la força psicològica per saber portar tot aquest pes i aconsseguir alliberar-se de la esclavitud que suposa?
Penso que potser tots disposem d'aquesta força però no tots la sabem gestionar.
I ara ja personalitzant, Toni , tot i que hi han hagut, hi han i hi hauran moments de defalliment, has de sentir-te sempre lliure, perqué des de que coneixes aquest nou "amo" de la teva vida , despiatat i incanssable , li has sabut plantar cara, has sabut conviure amb la seva llei de terror i això es la teva Victoria. Mai has estat esclau, la teva força de voluntat , la teva constancia i l'estimació que has tingut sobretot de la teva companya, t'estan ajudant a ser un gladiador lliure. Que segueixi essent així.
Una abraçada.

Jordi Rigola dijo...

Hola de nou parella !!!
Toni no se si t'ho he comentat algún cop, que una de les meves aficions és guardar, aforismes o frases que trobo dels llibres que llegeixo i que pel seu significat o per la seva bellesa, em criden l'atenció. Aleshores la meva participació en el blog, sempre que tu no hi tinguis inconvenient, i aquí et demano sinceritat màxima, serà la de compartir i si vols , posar a debat, una tria d'aquestes frases.
De "L'amic retrobat" d'en Fred Unlman
"APRENDRE A CONVIURE AMB LA MALALTIA, ES ALLIBERARSE D'UNA ESCLAVITUD"
Una frase plena d'esperança a primer cop d'ull. Un individu agafar una malaltia o te un accident, apren a conviure amb el dolor i el sofriment, secüeles, etc... i resulta la manera més hàbil d'encarar la nova vida després de la desgracia. De fet es així. Si no vols seguir sent una persona amargada i resentida , la resta de la teva existencia, no et toca més pebrots que plantar cara a la nova realitat.
Ara deixant de banda l'analisi literari, on vull anar , és , a la part més dura que te que passar aquest individu, i sense oblidar que no totes les malalties son iguals. N'hi ha, que no demanen esforssos extrems.
Acceptació de la nova realitat. Por, pensar, desequilibri emocional, pensar, rabia, pensar, ira, pensar, dolor , pensar,el temps passa massa rapid, pensar, etc, etc,etc,.
Em pregunto. D'on rau la força psicològica per saber portar tot aquest pes i aconsseguir alliberar-se de la esclavitud que suposa?
Penso que potser tots disposem d'aquesta força però no tots la sabem gestionar.
I ara ja personalitzant, Toni , tot i que hi han hagut, hi han i hi hauran moments de defalliment, has de sentir-te sempre lliure, perqué des de que coneixes aquest nou "amo" de la teva vida , despiatat i incanssable , li has sabut plantar cara, has sabut conviure amb la seva llei de terror i això es la teva Victoria. Mai has estat esclau, la teva força de voluntat , la teva constancia i l'estimació que has tingut sobretot de la teva companya, t'estan ajudant a ser un gladiador lliure. Que segueixi essent així.
Una abraçada.